miércoles, 29 de julio de 2009

...

" Per ser bons guionistes has de saber com s'acabarà la pel·lícula, quin final tindrà. Amb una bona fi pots tenir una bona pel·li; si no saps res de la fi, si et fa por, pot ser que la pel·lícula no s'acabi. Moltes vegades m'han vingut al cap finals que es mereixen una història; de vegades la trobes, de vegades, no. Però sense un final no pots fer res.

A la vida passa el mateix. Has de parlar amb naturalitat del teu final. Parlar de la mort i de la mort de la gent que t'envolta.

Pot semblar complicat però en realitat és senzill, simplement ho has de posar en pràctica. A l'hospital, amb els pelones, parlàvem molt de la mort; tots sabíem que ens podíem morir aviat, i això ens feia venir ganes de parlar-ne. Saber com ho viuria cadascú, saber com volia morir l'altre, saber què pensaria de la teva mort.

Sento que el cor se m'emociona quan parlo d'això. És bonic, això. No hem de confondre emoció amb tristesa. Sento emoció, ja que em produeix alegria pensar en aquells nois que van morir. Mai no he sentit compassió o tristesa per ells; no s'ho mereixien, no es mereixien que el seu record es barregés amb cap d'aquests dos termes.

Hi ha gent que em diu que no és fàcil preguntar a una persona com vol morir o com vol que el recordin. Sempre els dic que el millor és començar des de zero i anar-se acostant. A mi m'agrada preguntar a les persones amb qui faig amistat aquesta qüestió: quina ha estat la mort que t'ha afectat més?

Aquesta única pregunta sobre la mort obre camins. Descobreixes tantes i tantes coses.. Al cap i a la fi, la gent parla de les feines que farà, de les parelles queu tindrà o dels viatges que farà. I segurament no anirà enlloc, ni tindrà aquestes parelles i potser no aconseguirà aquestes feines. Pero segur que es morirà.

Per això, parlar de la mort que t'ha fet més mal segurament et farà parlar de la mort que no has superat. Les més doloroses són les no acceptades, les més recordades.

Jo penso que la mort marca d'una manera que la vida no pot marcar. Hi ha persones que van perdre el pare o la mare de petits. Aquesta gent parla de la seva mare d'una manera especial, els ha marcat i els ha obligat a fer coses que potser no haurien fet. Morir és necessari per deixar el llegat, és important per a l'apoteosi.

Sé que hi haurà persones que pensaran que sóc frívol parlant d'aquesta manera de la mort, però segur que heu passat per la dolorosa mort d'éssers estimats i no hi trobeu res de bonic. Però el que heu de recordar és que la mort en si mateixa no existeix. Quan una persona mor es transforma en la gent que ha conegut. Els seus records perduren, la seva vida es divideix entre la gent que el va conèixer. És com si es multipliqués en molta gent. "



El món groc, del gran Albert Espinosa.


Martes con mi viejo profesor:
"Aprèn a morir i aprendràs a viure"



Avui tinc un d'aquells dies en els que
unicament trobo valor en aquestes coses,
esperant que sigui dissabte, passi tot ràpid,
no necesito dedicar un dia a la mort, i molt menys a la persona.. :):)

4 comentarios:

La sonrisa de Hiperión dijo...

Es un encanto pasar por este rincón de tranquilidad...

Saludos y un beso!

Zepequeña dijo...

Ay que me lio... Que paz!

Zepequeña.

Zepequeña dijo...

Porque me da que no he entendido el texto al 100%... No se que me da que en alguna cosilla me he liado...

Zepequeña.

BUENAS NOTICIAS dijo...

Acabo de leer un post sobre la muerte en otro blog y he escrito lo mismo que me gustaría escribir aquí, que yo no veo la muerte como un final sino como una transformación, como el paso de un estado a otro.
Aprender a morir para aprender a vivir es una frase interesante. También podría leerse al revés, aprender a vivir para aprender a morir. Conocerse para aprender a morir. Es un tema interesante...

Un beso, Iona